El mutisme selectiu consisteix en la incapacitat persistent que té el nin per parlar en situacions específiques, malgrat que ho pugui fer en d’altres i sense que sigui a causa d’una dificultat pròpiament lingüística.

Aquesta incapacitat interfereix en les relacions socials i en el rendiment escolar, i provoca un patiment personal elevat.

Alguns trets característics són la timidesa, el retraïment social, la dependència, el perfeccionisme.

A causa de les conseqüències negatives que té el mutisme selectiu, és necessari intervenir al més aviat possible, ja que, si el deixam passar, el problema es manté en el temps i no solament no desapareix, sinó que molt probablement el rebuig a parlar en més situacions i amb més persones s'agreujarà i s’ampliarà.

Veiem, tot seguit, alguns consells per a la família i l'escola.

Pautes per a la família

• Oferir al nin un ambient de seguretat, comunicació, serenitat, comprensió i afecte.
• Manifestar confiança en les possibilitats del nin i en la seva capacitat per superar el problema.
• Incidir en els aspectes positius, destacar-ne els punts forts, reforçar les tasques que el nin fa adequadament i utilitzar amb freqüència el reforç social.
• Evitar els estils d'autoritat rígids i l'exigència excessiva de perfecció en el nin.
• Desenvolupar hàbits correctes d'autonomia i rutines en la dinàmica familiar adequats a la seva edat quant a alimentació, higiene, vestit, ordre…
• Assignar responsabilitats adequades a la seva edat que repercuteixin positivament en la família.
• Establir normes bàsiques de funcionament a la llar.
• Cercar activitats físiques lúdiques que permetin els nins descarregar les tensions que experimenten durant la jornada escolar.
• Facilitar al màxim la interacció amb els companys, veïns i amics de la mateixa edat (activitats extraescolars, sortides, anar a parcs, festes, espectacles...).
• Mantenir una comunicació recíproca i continuada amb l'escola per coordinar les accions.

Pautes específiques per estimular la parla

• Mostrar conductes adequades d'interacció social no verbal i verbal (com cal saludar, demanar per jugar, per acostar-se…)
• Actuar com a mediador amb altres nins (començar a jugar amb el nin i els altres per facilitar la interacció entre ells)
• Jugar amb ell i altres nins a jocs que requereixin una producció verbal limitada (el parxís, l'oca, dòmino, jocs de cartes, qui és qui...)
• Planificar situacions que facilitin la comunicació verbal amb altres (convidar nins a casa, anar a fer encàrrecs, anar a comprar, anar al parc o a la plaça, assistir a una festa d’aniversari…)
• Reforçar totes les aproximacions verbals i no verbals del nin envers altres companys (comentar amb ell com és d'agradable estar i jugar amb altres persones, tenir amics, convidar amics a casa…).
• Ampliar progressivament el cercle d'amics amb els quals comença a parlar.
• Eliminar comentaris que facin referència al fet que no parlar (demanar-li si ha parlat a classe, si ha cantat a Música, quan començarà a parlar...).
• No renyar-lo ni anticipar-li conseqüències negatives (no amenaçar-lo amb possibles càstigs, repetir curs…).
• Evitar les comparacions amb altres germans, companys o nins.
• Mai forçar-lo a parlar en situacions socials en les quals observem una ansietat excessiva (no insistir que respongui a la salutació o preguntes d'amics o de coneguts).

Pautes per a l'escola

• La tasca fonamental del professorat i especialment del tutor serà, d'una banda, establir una vinculació afectiva positiva amb el nin que li aporti la seguretat suficient per enfrontar-se a les situacions, i, d'altra banda, dissenyar i planificar activitats de classe que requereixin comunicació verbal i no verbal.  
• Cercar i compartir moments de comunicació personal amb l'alumne per desenvolupar una vinculació afectiva i comunicativa, no necessàriament de manera verbal (fer l'ullet, contacte físic, somriure, mirades, proximitat física…).
• Incrementar en la programació d'aula les activitats que impliquin contacte físic entre els nins (fer-se pessigolles, formar munts, abraçar-se…).
• Planificar i dissenyar activitats i jocs que no exigeixin interacció verbal, però sí comunicació corporal i producció de sons:
  • En planificar les activitats de joc, cal tenir en compte el nombre de nins participants, començar-les amb grups molt reduïts (parelles i trios) i ampliar-ne el nombre progressivament.
  • Oferir ajuda a l'alumne just en començar l'activitat, ja sigui a través d'un company o del professor mateix, per incorporar-s’hi amb la finalitat d'evitar la tendència a l'aïllament i a la no participació.
  • Jocs de moviment corporal (imitar de gestos, endevinar objectes o accions mitjançant mímica, dirigir un company amb els ulls embenats…).
  • Jocs de producció de sons corporals (mamballetes, cops amb els peus…).
  • Fer activitats i jocs de parla emmascarada, en les quals no veiem la cara del nin mentre parli (titelles, parlar per telèfon dins una caseta, màscares, jocs de parlar a cau d'orella…).
  • Planificar i dissenyar moments diaris i freqüents en els quals el professor faci una pregunta senzilla a l'alumne (inicialment, demanarà una resposta d'una sola paraula, i progressivament plantejarà preguntes que requereixin respostes més llargues).
  • Plantejar jocs de parella que requereixin emissions verbals senzilles quant a contingut i que siguin breus (el missatge secret, endevinar oficis…).
• Evitar la sobreprotecció i no fer les tasques que el nin pot tirar endavant.
• Assignar petites tasques de responsabilitat a l'aula i al centre educatiu ajustades a la seva edat (fer encàrrecs, repartir/recollir material, esborrar la pissarra, demanar fotocòpies al conserge…).
• El professor ha de controlar més la interacció escolar amb la finalitat d'evitar l'aïllament de l'alumne i que sorgeixin temps en els quals l'activitat depengui de la seva iniciativa.
• Introduir activitats de relaxació de manera habitual tant amb l'alumne com amb tot el grup.
• Mantenir una relació estreta amb la família per intercanviar informació i coordinar les pautes i estratègies que calgui implantar en l'àmbit familiar.

Material elaborat per Lucía Palmer García, psicòloga